els llibres més perillosos de les biblioteques victorianes

JOAN SAFONT PLUMED
Els llibres més perillosos de les biblioteques victorianes
Vilaweb
23|6|2025

El verd de París va ser un dels colors més apreciats durant l’època victoriana. Roba, paper pintat o cobertes de llibres es van tenyir d’un color verd maragda intens, que a diferència d’unes altres receptes anteriors, era resistent a la llum. Sintetitzat per primera vegada per Wilhelm Sattler i Friedrich Russ el 1814, la seva fama es va estendre amb els primers compassos de l’Arts&Craft, el moviment estètic i artístic que pretenia de recuperar les arts decoratives i aplicades artesanals contra el triomf de la revolució industrial i la seva producció seriada i uniformitzadora. El retorn a la natura que propugnaven teòrics com ara William Morris i John Ruskin, va reivindicar el verd davant el gris i negre del fum de les fàbriques. Entretant, l’impressionisme el convertia en un dels seus pigments favorits i pintors com ara Paul Cézanne, Vincent van Gogh i Claude Monet el van fer servir en les seves obres.

Llibres tenyits d’arsènic

El problema és que aquell compost d’acetat de coure i triòxid d’arsènic era altament tòxic. Aviat es va descobrir que l’ús en l’interior dels barrets provocava úlceres i fer-lo servir de pigment alimentari en pastisseria derivava en intoxicacions, es produïen enverinaments i hi ha qui diu que els problemes mèdics dels grans pintors d’aquell temps podien tenir l’origen en aquest verd de París, paradoxalment usat també com a potent insecticida i raticida. De fet, sembla que el seu nom tan elegant, evocador de la bohèmia i l’art del segle XIX francès, faria més aviat referència al seu ús com a mata-rates a les clavegueres de París. De mica en mica, el verd de París va anar desapareixent de la moda, i va entrar en l’oblit… Excepte a les biblioteques, on encara hi ha molts volums amb les cobertes tenyides d’aquell perillós color verd, que encara avui pot causar problemes de salut greus, més d’un segle després.

La bioquímica i conservadora badalonina Maria Pilar Gil, de la Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, explica que va ser una biblioteca del sud de Dinamarca la primera d’adonar-se de la presència d’arsènic a les cobertes dels llibres del segle XIX. El pànic es va estendre a les biblioteques universitàries, que guarden com un tresor la rica herència bibliogràfica victoriana. L’any 2019, la Universitat de Delaware i el Museu Winterthur posaven en mara el Poison Book Project per analitzar i descobrir els llibres perillosos dels seus fons. La Biblioteca Nacional de França en va identificar i retirar quatre. Però, com es podia detectar aquest perill en les biblioteques, sense fer malbé els volums, sovint molt antics i valuosos, amb la màxima seguretat i d’una manera senzilla i econòmica?

La solució l’ha posada sobre la taula un equip encapçalat per la doctora Gil, que, provinent de la química, s’ha anat especialitzant en el món museístic i arxivístic, després d’haver aterrat a Escòcia provinent dels Estats Unit. Analitzant els llibres amb un espectròmetre com els emprats en geologia per determinar mitjançant diferents longituds d’ona la presència de determinats minerals a les roques, va detectar un comportament curiós. “Els minerals i els pigments són molt semblants; per tant, als llibres tenyits amb verd de París s’observava un patró propi de reflex de la llum, que hi indica la presència d’arsènic”, explica Gil.

Un sistema senzill per a detectar el perill

A partir d’aquí, s’ha dissenyat un prototip que fa servir una llum verda i una d’infraroja, que indiquen respectivament, la presència d’arsènic i de pigments en els volums vuitcentistes, i que s’ofereix a totes les universitats, biblioteques, llibreries de vell i bibliòfils que pateixin per la presència d’aquest compost d’arsènic i coure a les seves col·leccions. Per usar aquest senzill instrument, a més, no cal ser pas conservador ni especialista, i la informació s’obté a l’instant. Detectar aquests llibres perillosos –que amb la seva desintegració en microscòpiques fibres, augmenta el risc de nocivitat en respirar-les– ha de permetre de poder-los continuar llegint i estudiant amb les degudes precaucions per tal de limitar-ne els riscs, sense haver-los de retirar de les lleixes.

Demanem a Maria Pilar Gil, amb qui hem parlat per videoconferència, si el verd de París va arribar a la Catalunya modernista, tan influïda per les idees de l’Arts&Craft de Morris i Ruskin. Gil, guanyadora del premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil l’any 2007 amb Créixer amb Poe, no en té informació, però qui sap si és un bon argument de novel·la, pensar en la presència de llibres perillosos a la Biblioteca de Catalunya o en unes altres col·leccions bibliogràfiques de la Barcelona del vuit-cents. Si cal, de Saint Andrews els poden fer arribar l’aparell per sortir de dubtes.

forsyth a la biblioteca

JAVIER PUGA LLOPIS
Forsyth a la biblioteca
El Periódico de Catalunya
25|6|2025

A les biblioteques, més o menys poblades, més o menys exigües, de la generació del meus pares, la que va viure la Transició en les pròpies carns, sempre hi havia algun llibre de la col·lecció Espejo de España sobre els Franco —hi havia curiositat retroactiva per conèixer els racons del règim recentment finalitzat—, alguns de Gironella i Martín Vigil, altres d'Asimov i JJ Benítez —en plena fascinació pel fenomen ovni—, i segons si la llar en qüestió era de dretes o d'esquerres, novel·les de Vizcaíno Casas o de Vázquez Montalbán, i llibres d'història de Ricardo de la Cierva o de Javier Tusell. Les dues Espanyes arribaven fins al llindar del dormitori, i allà segueixen. Entre tota aquesta literatura nacional, tambés es colaven alguns best-sellers d'autors estrangers.

La mort fa uns dies de Frederick Forsyth em va remuntar a aquella llibreria a mida, pagada segurament a terminis, on recordo els lloms d'aquells llibres que van ser les meves primeres lectures d'adolescència com si fos l'alineació de la selecció espanyola del 2010. Estic veient la contundent tipografia de Chacal en lletres blanques sobre fons negre, els nervis als dorsos d'aquells volums, marques de prestigi que indicaven que havien sigut llegits amb més avidesa que els que no els tenien. En això, Forsyth sempre guanyava els altres. D'any en any, per Reis, n'apareixia un de nou —Odessa, El cuarto protocolo, El puño de Dios—, i jo esperava que el llibre en qüestió abandonés la tauleta de nit dels meus pares per fer-lo meu. Així teixeix un la seva afició per la lectura, una que comença amb l'avorriment, segueix per la imitació del que fan els que ens eduquen i acaba per establir-se com un hàbit ple de fílies i fòbies, manies que escapen al raciocini, batalles perdudes per endavant contra literatures espesses i amors definitius a aquelles veus que parlen al nostre cor, a aquells autors que saben connectar amb el que som o el que volem ser, que ens projecten cap a l'adult que aspirem a convertir-nos, des de les seves pròpies carències i neurosis, que és des d'on millor s'escriu.

El leitmotiv de Forsyth al començar la seva carrera literària va ser bastant comú: la necessitat de diners. Després d'unes picabaralles amb la direcció de la BBC, després d'haver sigut corresponsal i haver cobert, entre d'altres, la crisi de Biafra, no el van mantenir al seu lloc. Va escriure Chacal en 35 dies, i després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir firmar un contracte amb Hutchinson per dos llibres més que van ser, finalment, Odessa i Los perros de la guerra. Chacal i la seva magnífica adaptació cinematogràfica, dirigida per Fred Zinnemann —la meva pel·lícula favorita—, van ser un èxit absolut. Neix, com gairebé totes les bones novel·les, d'una circumstància autobiogràfica: Forsyth, que parlava francès, va ser enviat a França com a primera feina, per cobrir un fallit intent d'assassinat de l'OAS contra De Gaulle el 1962. El mèrit del seu llibre és que creguem en la possibilitat que una cosa que mai va passar —el magnicidi—, passés, donant-li suspens a la ucronia, i que el lector es posi del costat de l'assassí a sou, i no de la víctima. Menteix qui digui  que va quedar alleujat quan el comissari Lebel va acabar amb Chacal en aquella chambre de bonne un agost de canícula. 

La fascinació per les novel·les de Forsyth em va acompanyar durant tota la meva adolescència. Quan, ja adult i posat en altres lectures, vaig reprendre, un dia d'avorriment —sempre l'avorriment—, un dels seus llibres, no vaig poder llegir més de deu pàgines. La seva època en mi ja havia passat, i allà on abans m'avorrien Le Carré o Greene— per posar dos exemples d'autors de novel·les d'espies—, ara connectava amb la seva tribulació personal, els dilemes morals dels personatges rere els quals s'amagaven, les seves crisis de fe i el seu maltractat nen interior.

Forsyth havia sigut com una d'aquestes nòvies que ens fan creure molt feliços quan encara som adolescents, però que, quan la tornem a veure passats els anys, ens sembla una mica frívola i sense substància, perquè així érem nosaltres llavors. Sabem que no és culpa seva, ja que ella no ha canviat, però, mentrestant, nosaltres hem perdut la innocència, i l'entusiasme que ens envaïa en aquells dies feliços, en aquell estiu de Rohmer, s'ha convertit en aquest neguit que sembla marcar la vida adulta, en aquesta maduresa mal entesa que ens fa pensar més del compte i deixar les novel·les de Forsyth de nou a la biblioteca dels nostres records, per buscar la inspiració en altres plomes i l'amor en altres nòvies. Potser, com va dir Sabina, als llibres en els quals hem sigut feliços mai més s'ha de tornar. O sí, qui sap.

 

la solitud del lector

 

22

La verdadera soledad del lector se da cuando nadie más procura los libros que a él le gustan. Es triste que uno se hiperventile leyendo a Virgilio y que a los demás no les provoque más que bostezos. El yonqui de las letras es proselitista. Su vicio prospera en el contagio. No es celoso ni elitista. Le gusta prestar sus libros aunque sepa que corre el riesgo de no volver a verlos nunca. No puede evitarlo.

Jorge Comensal. Yonquis de las letras. La huerta grande, 2017. 

swinging london

I read your manifestoes
And your strange religious tracts
You took me to your library
And kissed me in the stacks

Planets crash, world goes nova
Sun explodes, all goes black
You went off swinging London
And forgot to come back

You couldn't grok my race car
But you dug the roadside blur
You weren't into my airplane
But you loved the whirling world

Planets crash, world goes nova
Sun explodes, all goes black
You went off swinging London
And forgot to come back

Baby, come back

 

The Magnetic Fields
Holiday, 1994

 

divuit anys de lectures

Un verdor terrible · La vida al davant · Una educació · Com es fa una noia · Ehrengard · Obra maestra · L'adversari · Triomfador · Demà, i demà, i demà · Els arbres · La filla de l'optimista · La promesa · La edad del desconsuelo · Coses petites com aquestes · Cims borrascosos · L'home que es va enamorar de la lluna · El dia de l'escórpora · Els grans optimistes · Vernon Subutex 1 · El asesino tímido · Inspira, expira, mata · Bona sort ·Musclos per sopar · No diguis res · Guilleries · El ball de les boges · La drecera · Sola · El ferrocarril subterrani · Una vil·la a Florència · Crim i càstig · La visita del médico de cámara · L'oncle Vània · Canadà · Guillem · Idaho · Allegro ma non troppo · Una noche con Sabrina Love · El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes · El monstre de la memòria · Ignot · Canto jo i la muntanya balla · Claus i Lucas · Sis nits d'agost · Middlemarch · Desgràcia · Teoria general de l'oblit · El cas d'en Barney Panofsky · La gent de Hemsö · Aprendre a parlar amb les plantes · Canteu, esperits, canteu · Aquest deu ser el lloc · Un país petit · El Gattopardo · Color de llet · La ciutat i la casa · El mar, el mar · Fut · Sempre hem viscut al castell · Un abril prodigiós · El bar de las grandes esperanzas · Nosaltres en la nit · L'hereu · Manual per a dones de fer feines · Sortir a robar cavalls · El regne · El silenci del far · Una confabulació d'imbècils · La dona d'en Martin Guerre · Els nois · Reparar els vius · La mort i la primavera · Laura a la ciutat dels sants · Fouché · Lila · Personatges · El sentit d'un final · La llarga vida de la Marianna Ucrìa · El gat · Oso · Solitud · La playa de los ahogados · El cervell de l'Andrew · El pont sobre el Drina · El fill de l'acordionista · L'origen · L'informe de Brodeck · La promesa · Dies de frontera · Madame Bovary · Estas ruinas que ves · L'home que va confondre la seva dona amb un barret · Una princesa a Berlín · L'última trobada · Fun Home · Perduda · El talent · El difunt Mattia Pascal · La regenta · Stoner · T'estimo, Marta · Vida privada · La gatera · Dins d'una campana de vidre · Quatre germanes · Arrugues · Patrimonio · Anna Karènina · Los anillos de Saturno · El cinquè en joc · Camí de sirga · Últimas tardes con Teresa · La casa de la alegría · Primavera, estiu, etcètera · El moliner udolaire · Las inquietudes de Shanti Andía · Viatge al fons de la nit · Escolta, Volòdia! · El verano de los juguetes muertos · Biografia de la fam · El brogit i la fúria · Incerta glòria · Frankie Addams · Un món feliç · La campana de vidre · El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde · Suite francesa · Jakob von Gunten · Les històries naturals · El curiós incident del gos a mitjanit · Grans esperances · 1280 ànimes · Res de nou a l'oest · Martin Eden · M'enterro en els fonaments · Una màquina d'espavilar ocells de nit · El jugador · Les aventures d'Arthur Gordon Pym · Barri llunyà · Les amnèsies de Déu · La carretera · La perla · Assaig sobre la ceguesa · El mariner que va perdre la gràcia del mar · El violí d'Auschwitz · El falcó maltès · El silenci dels arbres · Mirall trencat · Pedro Páramo · Memòries d'Adrià · La nit de l'oracle · El món segons Garp · La felicitat · Seny i sentiment · El vigilant en el camp de sègol · Intrigues de palau · Si menges una llimona sense fer ganyotes · Tristana · Terres de lloguer · Tòquio blues · Nada · Lleó, l'africà · Mort a la Fenice

 

la (peri)feria del llibre

 

El País. Cartas al director. 22|6|2025

apunts sobre els grups de lectura

«Ara amb internet podem fer aparèixer un  Shakespeare a qualsevol racó —la platja, el bosc o el lavabo—, però fins fa molt poc la salvaguarda de la presència escampada dels llibres eren les biblioteques públiques. Perduda l'exclusivitat d'aquesta difusió, la biblioteca pública pot jugar una carta que internet no resol: la presencialitat. No estic parlant dels llibres físics, sinó d'un aprenentatge anterior a l'escriptura mateixa i basat en l'intercanvi en viu del coneixement.

En uns moments de decadència completa de l'ensenyament oficial, la preservació d'una certa mentoria, d'un aprenentatge, busca refugi allà on pot. El 2002 el filòsof Michel Onfray va obrir una Universitat Popular a Caen per salvar uns ensenyaments que havien sigut pervertits per la universitat: els últims deu anys s'han fet universitats populars arreu de França. És el paper que en una altra escala podrien arribar a tenir les nostres biblioteques, que a Catalunya han pres el relleu als instituts com a principals nuclis culturals de les poblacions mitjanes.

Fa prop de quinze anys que coordino grups de lectura. El procediment és senzill. Selecciono un llibre, gairebé sempre literari, i la biblioteca en deixa exemplars en préstec a una colla de gent que al cap d'un mes ens trobem per comentar-lo. La tria del llibre és la base de tot. El criteri és l'excel·lència: només els grans llibres admeten tota mena de lectors. És un error abaixar el nivell de la selecció pensant que un llibre comercial atraurà més públic —llegir per llegir no és llegir—. Un dels participants d'un grup de lectura a Tiana em va dir un dia: "Quan el llibre m'ha agradat vinc content a la trobada. Però quan el llibre no m'ha agradat encara hi vinc més, perquè sé que sortiré havent entès quins mèrits tenia que jo no havia vist". És el millor elogi que m'han fet mai d'un grup de lectura.

La feina del coordinador és obtenir la confiança dels participants que els llibres triats s'ho valen, costin un esforç de lectura o no. En aquesta confiança es basa qualsevol ensenyament. He plantejat cursos temàtics: literatura italiana, anglesa o americana. Quan uns llibres remeten als altres es produeix l'efecte de miralls reflectint-se els uns als altres que és la quinta essència d'això que en diem la cultura.

Els grups són del tot oberts i deslliurats de qualsevol burocràcia. Admetre tothom és el seu gran mèrit, perquè vol dir que posen la vida per sobre de la cultura. En contacte amb una mestressa de casa, un transportista o una aturada la literatura pren tota la seva força. La cultura no és un cadàver —per això es pot ferir i matar si es vol.

Un llibre, camins infinits

Acostumo a començar les sessions fent una intervenció preparada que pot durar entre deu i vint minuts. Explico quines són per a mi les virtuts de l'obra i en proposo una lectura, la meva. Això serveix per entrar en matèria i establir un nivell de discussió. Comença llavors un comentari obert en què regulo els torns de paraula i vigilo que la conversa no s'embranqui ni s'allunyi gaire de l'obra tractada, tot i que precisament són les ramificacions a partir del llibre la part més interessant de la reunió. Un mateix llibre no porta dos lectors diferents als mateixos llocs, com no hi porta tampoc dos grups diferents. Aquesta expansió de la llibertat és el prodigi de la literatura, i per això és important que el coordinador canalitzi a partir dels temes que el llibre enfoca i no es caigui en el "m'ha agradat" o "no m'ha agradat". En els anys que fa que dirigeixo grups de lectura, però, poquíssimes vegades m'he trobat cap sortida de to. Al contrari, el nivell és alt, superior a la mitjana universitària. Hi ha participants que intervenen més i participants que intervenen menys, és al gust de cadascú. Es pot anar a un grup de lectura només a escoltar i també s'hi pot anar sense haver llegit el llibre.

Cada grup és diferent, però una característica comuna és el grau de fidelitat dels seus integrants: amb els anys, els lectors, poc o molt, es van convertint en amics. Es tracta de ciutadans participatius que reflexionen a partir d'un llibre sobre les seves vides quotidianes, sobre la seva comunitat i sobre el món.

La sessió dura entre una hora i una hora i mitja i s'hi aconsegueix el grau màxim de qualsevol acte cultural, que és el diàleg en el sentit més alt, més noble i menys tòpic d'aquesta paraula».

Toni Sala. «Apunts sobre els grups de lectura». Ara. Suplement: «La biblioteca ideal. L'ideal de biblioteca. 100 anys de biblioteques». 23|4|2015. 

epifanies

EMMA PIQUÉ BUISAN
A propòsit de Un verdor terrible
ploma.cat
25|2|2024

La veu de Benjamín Labatut és explosiva com la pirotècnia d'un castell de focs. Els lectors ens quedem fascinats davant l'espectacle de llums que ens esclaten a les retines, epifanies evanescents que deixen a l'ull una impressió breu però inoblidable. Aquesta és potser la paraula que desencadena la literatura de Labatut: epifania. L'instant de comprensió absoluta que es genera després d'una intensa suada i que en desaparèixer tot seguit sabem que ja no som el que érem. Desglossaré aquesta darrera afirmació per demostrar que aquesta és la matriu de la literatura de l'escriptor xilè.

L'instant de comprensió és l'insight anglès, la percepció de coneixement que es produeix internament en el subjecte i que es manifesta com un esclat de llum que fa visible el que abans estava a les fosques, sigui la clau d'un enigma o els filaments obscurs de la inconsciència. Labatut juga a escriure sobre ambdós casos, el més prosaic a través de les qúestions científiques que aborda i el més poètic vinculat a la psicologia dels personatges que ens presenta.

Sobre aquesta comprensió instantània dic que és absoluta perquè estem parlant d'epifanies, i les epifanies provenen de l'esperit. Si bé Labatut utilitza la narrativa prosaica abordant qüestions científiques, «la ciencia es una excusa para entrar en ciertos temas», la profunditat de la seva literatura la devem exclusivament a la poètica que desplega amb les immersions psicològiques dels seus personatges, donant-nos a entendre que més endins de la ment capaç de raonar fórmules i trobar solucions als enigmes hi ha un pinyol estrany on es concentra el nombre infinit de filaments que ens fa ser particularment humans. El pinyol de la ment que Labatut ens mostra és l'esperit del qual emanen les epifanies, per més que l'autor es guardi de fer-ho massa explícit per evitar retòriques mal vistes. «Yo dije: Bueno, como puedo escribir sobre misticismo sin tener que hablar de Dios? Con la ciencia», aquesta és la clau de l'èxit de la novel·la: a Un verdor terrible Labatut supera l'estigma religiós de 'Después de la luz', el pinyol de la seva narrativa, i parla d'espiritualitat sense parlar-ne, com qui no vol la cosa. I és per aquest motiu que els editors ho han comprat ràpid, els crítics respiren alleujats podent aclamar, ara sí, una bona obra i una nova veu, i al públic les veritats que es mostren ens produeixen curtcircuits reveladors.

L'interès de l'autor xilè no rau a revelar veritats, «la literatura no está para il·luminar el mundo, está para ponerle un velo a las cosas para que vuelvan a ser maravillosas, para que vuelvan a ser misteriosas», el seu interès rau a abordar qüestions espirituals «el misticismo es mi principal área de interés, el problema es que no se puede comunicar». La seva obsessió per comprendre el porta a interessar-se en les matemàtiques que intenten explicar el món, però no des de l'actitud del poeta que focalitza la ment en els fenòmens interns, per això la seva obsessió no radica tant a entendre la complexitat de les matrius de Heisenberg sinó els fonaments interns de la psique que només es poden explicar creant metàfores i establint connexions mentals, portant-lo directament a les especulacions científiques de la física quàntica. La ingent tasca de recerca de l'autor de Un verdor terrible es fonamenta en les lectures d'asaig sobre matemàtiques i física quàntica i especialment sobre les biografies dels científics que encarnen les idees abstractes, a partir de les quals Labatut ordena un univers tan personal com col·lectiu en el qual tots d'una manera o altra ens hi sentim convocats. Però es nota que aquesta ingent tasca no l'ha dut a terme passejant com un flaneur pels jardins bibliogràfics tupits de cites i notes al peu, sinó combatent com un boxejador al ring, assaltant arguments i dilucidant conceptes a cops de puny. L'autor sap que cal suar, traspassar tots els límits, perquè es doni una epifania. Perquè la llum tancada en comprensions establertes necessita esquerdes per tornar a emergir, per això escriu en boca de Mochizuki, el matemàtic japonès que protagonitza el relat 'El corazón del corazón': «Para comprender mi trabajo es necesario que desactiven los patrones de pensamiento que han instalado en sus cerebros y que han dado por sentados durante tantos años». Labatut va experimentar en propi cos l'esquerda vital en un moment de crisi que el va portar a suar per acabar de trencar-se a través de pràctiques xamàniques, recorrent a la ingesta de psicotròpics per poder traspassar els límits de la ment i entrar en contacte amb la bogeria. D'aquestes experiències nasqué al cap de set anys Después de la luz, «el peor de mis libros, pero ese fue el que me convirtió en escritor», un llibre fragmentat que dóna voltes a l'experiència última, la gran epifania del buit.»

El buit és potser el concepte més abstracte de l'escriptor xilè, el forat negre a partir del qual construeix el seu disc de llum literari. La veu de Labatut utilitza la foscor del buit que ens permet percebre les idees com un esclat de veritats refulgents, amb la clara convicció que les veritats són fetes d'una matèria incomprensible, el sentit de la qual se'ns escapa «con la experiencia de después de la luz una de las cosas que me quedó muy clara es que hay que tener múltiples modelos sobre la realidad, y que la mayor parte de la gente tenía uno y bien firme. La pregunta no es si esto es verdad o si esto es real sinó qué me permite ver, esto». Perquè la qüestió que aborda Benjamín labatut no es clou dins les categories aristotèliques d veritat o fals, va més enllà, la qüestió que ens ofereix directament amb la lectura és una experiència incòmoda, terrible, carregada de poesia, deliris metafísics cent per cent uranians, i la inevitable trencadissa racional que pot empènyer-nos a la transformació. Perquè si bé ell no parla de misticisme, el revolt que fa a través de les matemàtiques i la física quàntica ens porta al punt de no retorn atribuït als límits que ha traspassat la ciència, però alhora, retorna la nostra natura humana en el punt d'inici on, davant la impossibilitat d'entendre racionalment el món, la fe és l'única força que ens queda capaç de moure les muntanyes.

biblioteques particulars

LEILA GUERRIERO
La huella de los libros
Babelia | El País
8|1|2011

Dos estantes de madera barata, amurados a la pared a los pies de la cama de la habitación de un niño que, cuando sea grande, será escritor. En los estantes, algunos cómics, libros de Mark Twain, de Bradbury, poesía.

Cinco estantes de madera barata, amurados a la pared a los pies de la cama de la habitación de un adolescente que, cuando sea grande, será escritor. A los cómics, a los libros de Mark Twain y de Bradbury, se han sumado Julio Cortázar, J. D. Salinger, Henry Miller, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez.

Seis estantes de madera barata, amurados a la pared a los pies de la cama de la habitación de un piso de soltero de un varón joven que empieza a ser escritor. En los estantes hay dos hileras de libros más varias pilas sobre la mesa de noche más cinco pilas a los pies de la cama. Los cómics, Mark Twain y Ray Bradbury se mezclan ahora con Paul Auster, Dostoievski, Henry James, Scott Fitzgerald, Flaubert, Nabokov, Barthes, Faulkner.

Diez estantes de madera de roble a los pies de la cama de una habitación matrimonial de un hombre que es escritor; varios estantes de madera de color blanco en el pasillo que comunica la habitación con el baño; unos pocos estantes de madera de nogal en una hornacina originalmente construida para ser un exhibidor de vajilla; una estructura de madera indescifrable que cubre dos de las paredes del estudio y, finalmente, la bestia demencial, la nave madre: la biblioteca de piso a techo que recorre las paredes de la sala. Y en todas partes —en la habitación, en el pasillo, en la hornacina, en el estudio, en la sala— la orgía de lomos: ensayo, literatura norteamericana, francesa, española, latinoamericana, libros propios, clásicos, poesía, diez ediciones distintas —tapas duras, bolsillo, diversos idiomas— de Suave es la noche, de El mundo según Garp, de Madame Bovary. Y, en todas partes, la bestia múltiple se relame y se declara en triunfo porque, además, el escritor es joven y eso quiere decir que éste es sólo el comienzo. Y es un gran comienzo.

l'art de llegir

Kim English

de vegades llegeixo així

 

«Què ho fa que ara llegeixis un llibre i ara un altre? Si en tens una pila de pendents, per què tries aquest i després aquest d’aquí? Confies en l’atzar, ho fas per ordre d’arribada, tries el que et ve més de gust? O agafes primer els més breus, per tenir la sensació de reduir la pila? Et forces a llegir-ne un que no et ve gaire de gust posant-te davant la pastanaga d’un altre que podràs llegir després, quan hagis fet els “deures”? Vols que entre un llibre i el següent hi hagi alguna mena de relació? Si marxes, el lloc on vas determina quins llibres t’enduràs? Quantes vegades canvies l’ordre mental de les lectures pendents al llarg de la setmana? Tantes com jo? També escampes tots els pendents damunt del sofà i els tornes a apilar en un altre ordre? Crec que cada dia penso un mínim de mitja dotzena de vegades en les meves lectures, les que estic fent, les que vull fer, les que hauré de descartar, les que de sobte se’m colen… Crec que penso més en com llegeixo que en com escric, i que pensar en com llegeixo em porta a no haver de pensar tant en com escric, com si convalidés...»

Tina Vallès. «De vegades llegeixo així». Vilaweb. 14|9|2023.

entrevista a benjamín labatut

 

NURIA AZANCOT
Benjamín Labatut: "El fin del mundo es tan lento que quizá no acabe nunca"
El Cultural
4|1|2022

 

El chileno, con su novela Un verdor terrible, es el único autor hispano en la lista de los diez mejores del año según el New York Times Book Review. El Cultural conversa con el escritor, de vacaciones en su refugio de las montañas andinas. 

Tras vivir en Santiago de Chile, Lima, La Haya y Buenos Aires, Benjamín Labatut (Róterdam, 1980) acababa de publicar Un verdor terrible (Anagrama) cuando estalló la pandemia y decidió refugiarse con su familia en las montañas. Allí no sólo escribió sobre literatura, ciencia y locura, sino que también aprendió artes marciales como jodo -el camino del palo- e iaido, el arte de desenvainar y envainar una katana japonesa.

"Sí, me los enseñó un hombre que conocí en la montaña y que me sanó de mis dolores de espalda; un chileno extrañísimo, mezcla entre monje errante y cowboy, con apellido alemán -Fritsch- el pelo cano y los ojos de alguien que sigue esperando ver algo que imaginó de niño pero que aún se niega a aparecer. También aprendí que, como casi todos los escritores, soy un hombre cobarde que le tiene mucho miedo a la muerte. Y más que a la muerte, a la enfermedad. Y más que a la enfermedad, al contagio. Y aprendí que el fin del mundo es un proceso muy lento, tan lento que es posible que no acabe nunca", confiesa, descreído del éxito que se empeña en perseguirle...

Pregunta. Un verdor terrible ha sido elegida una de las cinco mejores novelas del año por el New York Times, y fue finalista del premio Booker. ¿Comprende, le emociona, el éxito de su libro en el mundo anglosajón? Porque se dice que desde la irrupción de Roberto Bolaño, hace dos décadas, ningún escritor chileno lograba los elogios superlativos que ha conseguido...

Respuesta. Agradezco los elogios, pero me importan poco. Cuando uno escribe desde el tercer mundo, cuando uno vive en un país que apenas existe entre la cordillera y el mar, tienes que aprender a hacerlo con un norte muy distinto al de los escritores de países desarrollados. El sur es tu norte. ¿Y qué hay en el sur? El hielo (antes eterno) de la Antártica. El frío que preserva las cosas para que los científicos del futuro las encuentren. Y una luz particular, que es distinta a la que ilumina el resto del mundo, porque brilla sobre el tiempo profundo que nos va a roer los huesos a todos; esa luz tiene voz propia y te dice que el New York Times no importa, que el Booker no importa, pero que Bolaño sí importa, por dios que importa, aunque eso lo dice mientras va consumiendo, lentamente, su cadáver, así que tampoco hay que hacerle demasiado caso.

P. Por cierto, en inglés el libro se titula Cuando dejamos de entender el mundo... y no Un verdor terrible. ¿Le consultaron el cambio, prefiere el título inglés, o el suyo? ¿Qué parte del éxito internacional del libro puede atribuirse a la traducción?

R. Dudo que esto explique el éxito (el éxito no tiene explicación, ocurre o no, y no hay pensar demasiado en ello) pero yo revisé la traducción al inglés palabra por palabra. Es muy feo traicionar tu lengua, pero es algo que yo hago con gusto: el último capítulo de Un verdor terrible, lo escribí en inglés, y luego tuve que traducirlo para Anagrama. Lo mismo con mi nuevo libro, La piedra de la locura y lo mismo corre para el que estoy terminando ahora. No he escrito en español hace varios años.

P. ¿Cuánto hay de sí mismo, de su forma de relacionarse con la realidad y de entender la creación en Un verdor terrible?

R. Más de lo que me gustaría. Pero me consuelo con que la parte mía que hay en ese libro es solo eso: una parte. Por mucho que uno quiera vaciarse de sí mismo para escribir de los demás, hay algo más grande que te habita, hay pulsiones que te atraviesan, y con las cuales yo me identifico cada vez más. Si esa Legión que te anima por dentro logra transmitirse a un libro, entonces debes caer de rodillas, rezarle a tus santos, hacer una gran hoguera y bailar alrededor desnudo, porque no pasa muy seguido, es algo bastante raro, un regalo que te puede arruinar la vida, si es que tienes mucha suerte.

Demonios cantarines 

P. ¿Le sigue gustando, como cuando era niño, desarmar juguetes, como le ocurría también a uno de los científicos de su verdor, que desarmó un piano para ver si descubría la música del universo?

R. Siempre he tenido una obsesión por mirar las cosas por adentro y por detrás. Esa es una pulsión que compartimos muchos: la sospecha de que tiene que haber algo más que esta pobre realidad. Lo sabían los antiguos, y yo creo que ese saber está volviendo al mundo, aunque envuelto en una locura particular y altamente radioactiva, un brillante exceso de la imaginación que está poniendo en duda el estatus ontológico de la realidad.

P. En el libro las fronteras entre magia, ciencia y creación, entre realidad y ficción, se difuminan. ¿Qué ha pasado para que desaparezcan esos límites que parecían inamovibles entre ficción literaria y ciencia?

R. Esas fronteras nunca han sido inamovibles. La literatura depreda todas las áreas de la experiencia humana para encontrar su materia prima, que es, por falta de una mejor palabra, el espíritu. Pero el espíritu se oculta, está cifrado de múltiples formas, y se esconde en lugares del mundo que pueden parecen totalmente anodinos; en la pieza de un padre, donde lo halló Kafka, en el viento que tortura la naturaleza de la Patagonia, donde lo escuchó Bruce Chatwin, o en las vidas ridículas y gloriosas de jóvenes escritores y poetas que saben mejor que nadie que el espíritu existe, que siempre ha existido, pero que si lo nombras, se desvanece, y si tratas de atraparlo, te invade y te quema por dentro.

P. ¿Y por qué eligió el periodo de entreguerras para narrar historias de científicos que modelaron la física y las matemáticas, y que cambiaron el mundo?

R. Yo no elegí nada: las ideas que animan el libro tomaron forma en ese periodo, que fue tan fértil como horroroso. Las ideas son las que me orientan. Yo parto por ellas y luego voy descubriendo historias y personajes.

P. De todos los personajes que nos descubre, ¿quién es su favorito y por qué? ¿Quizá Grothendieck y sus cantos con Luciferina, o Schwarzschild, que a los 7 años creó su propio telescopio para enseñar los anillos de Saturno a su hermano?

R. Grothendieck, por supuesto. Yo aún estoy lejos de ponerme la casulla de un monje y sobrevivir en base a sopa de dientes de león recogidos de las grietas que se abren en el pavimento, como lo hizo él, pero conozco la sensación de tener a un par de demonios cantándote al oído.

P. ¿Qué piensa cuando lee que su libro, que literalmente vuela la cabeza del lector y no le deja tranquilo, hasta convertirse en una obsesión, es un ejemplo "de alta cultura eurocéntrica y mundialización desde Latinoamérica, una mezcla fatal".

R. Eso lo escribió una crítica chilena (que nos vamos a nombrar porque siempre es malo invocar a los demonios), y estoy en contra de todo lo que hay detrás de esa frase. La gracia (y ocupo esta palabra de forma muy consciente, porque es una gracia, un regalo de los dioses) de la literatura es que no reconoce limites. La imaginación humana puede desplegarse a lo largo de todo el tiempo y el espacio. El genio que te susurra puede ser una adolescente travesti de Lesbos, o una tostadora del futuro, imbuida de inteligencia artificial. Yo escribo sobre lo que atrapa mi imaginación. Si me limitara a lo que ocurre en mi país, o a lo que ocurre en mi vida (aburrida, muy aburrida) probablemente no escribiría un carajo.

Bautizo literario en una cueva

P. ¿Qué le debe a su maestro Samir Nazal, el poeta chileno que le enseñó a escribir, aunque muriese sin publicar nada?

R. Conocí a Samir cuando tenía 25 años y aún no había escrito ni una palabra; llegué a su casa después de almuerzo y hablamos hasta el anochecer. Era una cueva llena de libros, envuelta en una nube de humo de cigarrillo. Un lugar pobre, sucio y glorioso, una especie de templo a la literatura. Él escuchó mis lloriqueos y me dijo, “Muchacho, tú problema es que eres un escritor”. Fue un bautizo.

P. ¿A qué otros autores, chilenos o no, considera sus maestros?

R. El francés Pascal Quignard (aunque decir francés no le hace justicia, Quignard es un nibelungo, un atlante) me parece el mejor escritor vivo. Pero son tantos: Borges, Bolaño, Sebald, Forn, Weinberger, Maquieria, Juan Luis Martínez. Y también Werner Herzog, Claire Denis, Hideaki Anno, Frantiseck Vlacil, Hideo Gosha.

vostè també escriu?

Según parece, en los Estados Unidos el número de personas que han escrito una novela es monstruoso. Muchas veces mayor, por supuesto, al número de personas que han publicado una novela. En nuestro medio, inclusive, a pesar del elevado índice de analfabetismo que tenemos, el número de personas que creen que podrían escribir una novela con las experiencias que han tenido en su vida, es tremendo. Un soneto es algo mucho más difícil, porque hay que aprender a rimar y a contar las sílabas. Pero una novela, ¡en prosa!, es la cosa más fácil del mundo. Basta con sentarse frente a una hoja de papel y contar todo lo que nos ha pasado en nuestra vida, que es tan interesante. Lo malo es que no tiene uno tiempo, porque hay que trabajar para sostener a la familia, llevar a los niños a la escuela, ir a fiestas, lambisconear al jefe, etcétera. En realidad, escribir novelas es un trabajo de ociosos. Pero eso no quita que la mayoría de la gente tenga un talento novelístico innato o, mejor dicho, literario. La prueba está en las composiciones que hacíamos en la escuela y las dedicatorias que poníamos el día de las madres. Eran geniales.

Esta situación, la de vivir en un medio de novelistas potenciales, no frustrados, porque nunca han intentado ejercitar sus talentos, ni fracasado en el intento, hace que las personas, como yo, que no hacemos más que lo que todos podrían hacer, seamos considerados como una raza parasitaria, superflua y, francamente, de muy poco talento, porque nos cuesta un trabajo horrible hacer lo que todos harían en sus ratos de ocio.

Por otra parte, esto de usar para expresarse un medio que todos conocen a la perfección desde primero de primaria, hace que los escritores tengamos una cantidad de críticos exactamente igual al número de personas que saben leer y escribir. El de lectores, en cambio, es mucho más reducido, porque la mayoría de los críticos son apriorísticos.

[...] Para escribir novelas no se necesita más que leer novelas, que, después de todo, se supone que la gente lee por gusto. Así que además de parásitos superfluos somos hedonistas.

Pero como para adquirir prestigio no podemos recurrir a la aridez, porque sería contradecir los principios mismos de nuestro arte, podemos acudir a otras profesiones, que además de lo difícil del estudio tengan otras características que provoquen respeto de parte del público.

Un psicólogo, por ejemplo, es, en sociedad, mucho más aplastante que un ingeniero, aunque sea más difícil calcular un edificio que sentarse media hora a escuchar lo que dice un paciente. Todos le tienen miedo, porque creen que les va a descubrir un defectazo. La mecánica de este proceso es que el ignorante no sabe qué signos pondrán en evidencia qué cosa. La magia del psicólogo está en que él descubre lo que nadie ve y llega a conclusiones que nadie entiende. La base del prestigio es la incomprensión.

Esto puede ser la salvación del escritor. Si, por ejemplo, en vez de contar la novela de principio a fin, la cuenta del fin al principio, si repite la misma escena desde tres puntos de vista diferentes, si quita del diálogo los nombres de los interlocutores, si describe una mesa como si fuera un paisaje, y un paisaje como una mesa, logrará confundir completamente al lector. Es posible que éste nunca termine de leer la novela, pero respetará al que la escribió.

De ahora en adelante escribiremos así y dejaremos de ser parias.

Jorge Ibargüengoitia. «¿Usted también escribe?». A: Revolución en el jardín. Reino de Redonda, 2008. P. 284-288.

 

el refugi de les biblioteques

JORDI PUNTÍ
El refugi de les biblioteques
El Periódico
14|6|2025

 

Anys enrere, quan passava uns dies en una ciutat per primer cop, m'agradava visitar dos llocs destacats: un mercat i un cementiri. Tant l'un com l'altre són el reflex quotidià del caràcter dels seus habitants: la cridòria i el silenci, la vida i la mort. Amb el temps, però, hi he anat afegint les biblioteques. El silenci viu, podríem dir-ne: persones que callen o xiuxiuegen i coneixen el plaer d'estar soles en companyia. Aquesta setmana, durant una visita a Oviedo, passejava per un dels seus parcs preciosos —El Campo, en diuen— i entre els arbres hi vaig trobar un espai ple de llum, envoltat de verd: la biblioteca La Granja. Hi vaig entrar i em van explicar que aquest edifici amb aires de xalet va ser primer de tot, a finals del XIX, un quiosc musical; després havia funcionat com a cabaret i més endavant com a guarderia, fins que el 1988 es va reconvertir en biblioteca.

El món està ple d'exemples com aquest, llocs que van tenir diverses vides i al final es van guanyar una mena de jubilació daurada com a centres de cultura. A l'altre extrem hi ha les noves biblioteques, nascudes per ser molt més que contenidors de llibres: llocs de calma, on el temps va més a poc a poc i l'estudi conviu amb l'oci, i sense cap mena de xovinisme s'ha de celebrar que Catalunya tingui una xarxa de biblioteques espectacular. Els exemples recents més esmentats són la Gabriel García Márquez, al districte de Sant Martí, la J.V. Foix de Sarrià o la biblioteca Pilarín Bayés a Vic, però els últims temps he passat unes quantes hores a la Sofia Barat, la Caterina Albert o la Bonnemaison, de Barcelona, i també a Cardona, Sant Joan de les Abadesses, Igualada o Manlleu, i sempre hi he trobat la mateixa bona disposició, aquella sensació acollidora que dona estar envoltat de llibres (i persones que llegeixen).

Ara que comença a fer calor de veritat, la biblioteca com a refugi climàtic és un al·licient (o una excusa) més per entrar-hi a passar una estona. A Barcelona n'hi haurà cinc que obriran fins i tot al mes d'agost —a Ciutat Vella, Nou Barris i Sant Andreu— i, pronostico, a més a més sense gaires turistes a la vista.